Als 7 anys jo ja havia pujat un 2.500, però no va ser fins el juny de l'any passat que vaig pujar el meu 1er 3.000, la primera meta d'un petit escursionista com jo.
Vaig difrutar com una vaca; anavem el meu germà Jopep i dos amics seus, l'Alegria i el David, una parella de hippies molt simpàtics. Per l'Alegria tambè era el seu 1er 3.000 però els altres 2 ja l'havien pujat lany anterior.
L'ascenció consta de diverses fases:
1- caminada pujant lentament, primer per pista forestal i després per un bosc.
2- a la que ens trobem el primer llac comencen les tarteres i hem de rodejar algunes clapes bastant grans de neu.
3- Travessar pel mig les clapes perquè no hi ha un altre camí, ja quan divisavem el coll. Aquesta part ens va fer estar a punt de tirar enrera ja que era perillos perquè la neu estava molt fosa i hi havia molt gel.
4-Ascensió fins al coll per un camí que no feia gens de gràcia pensar que desprès l'havies de baixar.
5- La cresta. Va ser l'última part del camí i en la que ho vaig passar pitjor, ja que només tenies un metre d'ample per caminar en les zones més espaioses, i a vegades bastant menys, i jo que tinc vertigen ho vaig passar francament malament.
Però quan vam arribar a dalt penses que tot a valgut la pena, perquè ñes preciós.
Per una banda tens França, i per l'altretens l'Aneto, que et tapa totala possible vista.
Aquest any repeteixo. Em va deixar sense paraules. Ja ho comprovareu amb les fotos.
